Aromes de Montserrat

De noieta, la seva cara havia estat bonica. Faccions suaus, pell fina, ulls color caramel  i morena de cabell,  que sempre el duia cuidat i ben tenyit,  perquè era perruquera diplomada.

Es diu Maria Dolors, i és força treballadora. No suporta estar estirada;  ni tan sols després de ser operada de varices, dolència molt habitual en les professionals del seu ofici, es va permetre un descans. El seu negoci porta el seu nom: Maridolo Estilista.

La  perruqueria, muntada per la seva mare, traspassada fa vint anys, és un negoci d’aquests que funcionen  gràcies a  una clientela fidel, de tota la vida, en un barri predominantment de gent gran,  de classe mitja-alta.

Ja se sap que a les perruqueries algunes dones expliquen la seva vida, el que els hi passa i el que tenen. Sobretot les vídues grans que es troben soles. Allí les clientes amb aquesta tipologia, es troben com a casa i, molts matins, més que un saló de bellesa, sembla un centre de dia on van a passar l’estona, a la vegada que les pentinen i els hi fan les mans.

La MariDolo,  en quan olorava una víctima, es llançava sobre ella com un voltor i l’encaramel·lava amb pastes, dolços i bombons; sobretot a les que havien dit que tenien propietats i excés de sucre a la sang. A aquestes, quan ja no es podien desplaçar pel seu estat físic al seu establiment, anava a casa seva a pentinar-les. I allà les rematava amb més bombons i amb unes copetes d’ Aromes del Montserrat que, com a armes ocultes, duia  a la bossa; abans de que la fessin hereva dels seus bens.

-Senyora Fortuny, estimada, ha vist la Grace Kelly en l’Hola? -Li deia a una clienta obrint la revista . -Vaig a fer-li un monyo com el  seu. Podrien ser germanes de tant com s’assemblen.

-Ai, pobra de mi.... El meu Sebastià sempre m’ho deia quan volia fer-me contenta. Va, fes-me’l, i després li diré a l’Erika, la filla de la portera, que em porti a fer un vol per la Rambla de Catalunya.

-Així m’agrada, ens hem d’animar. No sap el que envejo tenir un marit com cal. El meu, es passa el dia al bar i torna borratxo a casa cada nit. Si pogués em divorciaria, però el pis és seu i no tinc on anar. Sap que li dic? Vaig a treure dues copetes d’aquelles tan maques  que té a la vitrina i mentre berenem, m’ensenya l’àlbum de fotos. Vull tornar a veure com era de bonica. I que encara ho és, ja sap: quien tuvo, retuvo.  Veurà com no te rés a envejar a la princesa de Mònaco.

Es nota que la MariDolo sap on és tot. Obre les portes de la vitrina modernista i tria dues copes de cristall amb peu de plata. Del calaix del mateix moble, treu un àlbum de pell, s’asseu al costat de la cadira de rodes de la seva clienta i va passant full per full amb comentaris afalagadors.

-Mira, Mari Dolo, aquest quadre que surt en aquesta fotografia, és d’un tiet-avi del Sebastià. Va ser un pintor molt famós, es deia Marià.  Representa una odalisca, el teníem penjat al dormitori, i la model era la seva avia. Tinc uns quants quadres i dibuixos d’ell guardats en l’habitació del darrera i no els tinc penjats en cap paret perquè son impúdics i al meu marit no li agradava lluir-los. Un altre dia te’ls ensenyaré i, si vols, te’n regalaré algun. Jo no en faig rés....

-Ui!!! Com l’estimo, senyora Fortuny -Diu acaronant-la -No vull que la tregui a passejar l’Erika. La duré jo mateixa. Vostè és com una mare per a mi. Una mica més d’Aromes de Montserrat?,  és mà de sant i un dia és un dia. Amb lo maca que l’he deixat, ho hem de celebrar.

-Sort en tinc de tu, estimada. Saps que? No anirem a la Rambla de Catalunya. demà anirem al Passeig de Gràcia. Voldria anar a veure un amic del meu estimat Sebastià. És notari i té el despatx a La Pedrera.

La Mari Dolo ha treballat més de trenta-cinc anys al seu negoci. Ara ha decidit jubilar-se  i hauríeu de veure quin canvi ha fet la seva fesomia en poc temps: la mirada és calculadora, empetiteix els ulls per a clavar-los com agulles fosques de mantellina i les  faccions s’han endurit amb profunds solcs que ella atribueix, de cara a la galeria, als maltractaments del seu marit. Cosa que no és cert, perquè l’home, comptable de professió, és un pocapena dominat per ella.

Es diu que la cara és el mirall de l’ànima. La Maria Dolors n’és la prova fefaent. És dolenta i ambiciosa, perquè amb els trenta-cinc anys que arregla senyores, ha sofert una transformació que la delata. En definitiva, en un càsting per a triar la imatge  d’una persona dolenta i cobdiciosa hauria estat la primera seleccionada.

 Ara, que a la MariDolo no li cal treballar perquè viu de les rendes heretades i també perquè li han minvat les clientes (unes per llei de vida i altres amb una ajudeta), ha cregut que ja en té prou  d’aquesta situació  laboral i de crisi. Ha tancat el negoci,  viu a casa d’una de les seves víctimes, que Déu la tingui en la glòria,  i es passeja enjoiada con un arbre de Nadal, amb  abrics de pells que li tapen el cos.

Però amb la cara, paga.

Porucs i pinxos

Porucs i pinxos

Aquell dissabte de tardor els tres amics passejaven per la platja, hi havia mar de fons i les onades arribaven pràcticament a les casetes de bany i quan retrocedien feien rodolar els còdols amb un terrabastall ensordidor per la suma de les moltes pedres rodolant a l’hora. Cada set onades, contaven, en venia una de grossa que els feia retrocedir fins el camí. Com passava cada any, la llevantada s’havia menjat la platja. Hi havia còdols de tres colors: blancs, negres i alguns de vermells i també petits vidres esmerilats brillant a la llum esmorteïda per núvols gruixuts, feia fresca. Els xicots s’entretenien a llençar palets per fer-los rebotar sobre les onades grosses, mentre la mar roncava i es coïa. A la part alta de la platja hi havia les casetes de bany numerades per guardar la roba, i també unes poques guinguetes tancades. Totes eren construccions de fusta, pintades de colors llampants o grises recremades pel sol implacable de l’estiu i l’aire salobre. Al darrere hi havia un caminet i de seguida s’alçava un talús cobert de pedra de granit picada per on transcorria una via morta.

Començava a plovisquejar, al passar pel davant del rafal d’una guingueta, la més propera a la via, van veure al fons un rodamón guenyo acompanyat d’un gran rottweiler negre amb clapes roges estirat sobre unes màrfegues. Els va cridar:  –Ei! Teniu un cigarro?

“Mira quin gos, xeic, no hi vagis Quim”, li va dir el Nanci. Però el Quim, bonàs, va entrar a oferir-li el seu tabac de caldo de gallina, li donà un cigar d’aquells a mig fer i quant anava a passar-li el llibret Smoking i l’encenedor, el clochard, es va penjar el cigar a l’orella, va remenar el morral i va treure’s un coi de navalla grossa i l’obrí, la navalla tenia molt de rovell a la fulla. Inopinadament, va fer un gest de burxada per fer-li un trau a la panxa que el xicot amb prou feines va poder esquivar fent un bot enrere que li va esquinçar la camisa “Em volies fotre, eh, marrec? Doncs prepara’t!” El Quim va tenir un ensurt de cal déu, aquesta no se l’esperava i va posar-se a córrer talús amunt cap dalt a la via tement que l’altre l’encalçava. La veu li tremolava, proferí: “Jepet, Nanci, alerta, aquest home va armat i és boig”

Plovia, entre les ortigues hi havia un perpal per desclavar cargols adormits a les travesses de la via. En Quim el va agafar i més coratjós va tornar al rafal, allí hi havia molta cridòria perquè tothom estava espantat. El Nanci, el més decidit anava armat amb una canya llarga que li servia per mantenir-se lluny de la navalla, hi havia un duel d’insults entre ells i el clochard mentre el rottweiler atiat pel seu amo, però estacat, intentava arribar sobre en Jepet que es defensava amb un roc a la mà tot esporuguit,  no sabia què fer, mentre el gos li mossegava una sabata proferint renecs, crits i xiscles de dolor. En Quim va rodejar la guingueta i se li va acostar pel darrere, el rodamón, amb el soroll de la pluja repicant no se’n va adonar i quan va ser a prop va disposar-se a propinar-li un cop a les costelles, llavors si que se’n va adonar per les mirades expectants, girà el cap i s’abraonà sobre en Quim que descarregava el parpal. El va encertar de ple, es va sentir un soroll de bossa rebentada, l’home va posar un genoll a terra, vacil·là i va caure de costat. El gos bordava i maldava per desfer-se de la cadena que li lligava el coll. Al rodamón li rajava la sang per entremig del cuiro cabellut parcialment arrancat. Es van acostar a poc a poc, potser que era mort. El gos bordava i es debatia per escapar de la cadena.

Esgarrifat pel que havia fet en Quim es va posar a plorar. El Nanci i el Jepet van anar a consolar-lo. Solidaris fins el crim, el Nanci va xiuxiuejar: “Escolteu, res d’avisar la policia, enterrem-lo”. Calia desfer-se del cadàver però per enterrar-lo, no teníem eines. El Jepet va suggerir que l’arrosseguessin fins l’aigua: “Semblarà que ha caigut del penya-segat i després s’ha ofegat”. Pesava molt, el van dur a estirons fins a la vora de l’aigua. Ara, la setena onada el feia pujar, baixar i rodolar. Van tornar el parpal al seu lloc i van agafar el camí de la ciutat.

La mar grossa va durar tres dies. Des de dalt de la via, observaven la platja i l’escullera. No hi havia indicis del cadàver. Una tarda van presenciar com una parella de Guàrdia Civil recorria el paratge. Després van veure com parlaven amb un guardaagulles.

El diari no portava cap notícia de les esperades, mut. En Quim cada dia estava més esgrogueït, taciturn i poruc, esperava el càstig. “Una altra vegada, i ara què et passa, Quim?” “He mort un home, tios, Déu em castigarà” “Va ser en defensa pròpia, hosti” “El vaig atacar per l’esquena amb un parpal” “Tenia una navalla i t’havia burxat, s’ho tenia merescut”

Va passar un mes. Poc a poc s’anaven calmant. Però vet ací que un diumenge per la tarda, asseguts al passeig de Les Palmeres van veure un turbant sikhs que venia de lluny, quan va ser més a prop es van adonar que era un embenatge i que el tipus era guenyo. El rodamón només veure’ls els va envestir. “Agafem camins diferents”, va dir el Nanci. “Quim, fes com aquell que ets fàcil de caçar i després el despistes fent una represa de les teves”

En Quim per un costat va quedar alleugerit al saber que no havia mort l’home. Es va sentir content i tot, però el tipus buscava venjança. Van rumiar que eren en una ciutat petita, fàcils de trobar, i aquest home volia matar-los. Tots ells van començar a tenir por.

Un dilluns pel matí quan el Jepet sortia de casa per anar a l’Institut va ser acorralat pel rodamón i va rebre una pallissa brutal que no el va matar de miracle i gràcies que uns homes van subjectar el guenyo. Els xicots estaven molt amoïnats i es trucaven constantment per donant-se ànims i procurant que no se n’assabentés ningú. Un dimecres dins el portal el rodamón esperava el Nanci, el xicot, que era el més fort de tots, malgrat la navalla es va poder esmunyir cap a casa seva sense prendre mal però en la brega va perdre la cartera i el gec. Desesperats, van quedar per trobar-se tots a missa d’onze el proper dissabte i prendre una determinació, tenien por del rodamón però potser també una mica de les conseqüències dels seus actes. Explicar-ho als pares, denunciar-ho a la policia o tornar-la-hi...

El diumenge, de matinada, com es fan aquestes coses, sortiren d’amagat de les seves cases. Es trobaren al camí de la platja amb una llauna de benzina del Nanci, i cadascú armat amb el ganivet gros de la cuina i la seua lot. El rodamón era a la màrfega i el rottweiler a la seva cadena, al terra hi havia tetrabricks de vi negre oberts. Dormia la mona. El gos va començar a bordar a la desesperada. Li havien de donar un ensurt definitiu. Aquella nit la Guàrdia Civil feia la ronda per si pescaven els contrabandistes de tabac in fraganti. Van veure la llum de les lots i van sentir el soroll de les veus i els lladrucs del gos. Es van acostar a la guingueta:

-Alto! Quién vive?

El Nanci va veure els naranjeros que els apuntaven des del camí i cagat de por va cridar amb veu tremolosa: “Soy hijo del Comandante Pastor !!”

“Pués, espera la de hostias que te va a propinar tu padre, cabroncete”

NEW PASSION

                                                         

                                                                               

                                                            

                                           

Començaven les calors de l’estiu, i mentre el dia s’allargava i la llum era un regal desprès de la foscor dels dies d’hivern, la brisa se sentia càlida i el mar tenia un color blau mes intens.

S’alleugeria la roba, es colrava la pell i sobretot a dins del pit alguna cosa s’accelerava i demanava gresca. Arribava l'estiu. Començaven a venir els estiuejants i l’ambient es tornava amable i festiu.

Però aquell seria un estiu diferent pel Sergi desprès de tot l’hivern estudiant i ajudant als pares al bar del poble.

Aquella primavera havia fet 15 anys, i una bona estirada i el borrissol que lluïa damunt el llavi, havien canviat els seus antics gustos pels jocs de córrer, enfilar-se als arbres i anar a buscar granotes per unes altres inquietuds que abans li passaven inadvertides com la música, les noies, les motos i les confidències amb els amic.

Va anar retrobant els amics d’altres estius. Tots havien crescut i ara gaudien de les vacances nedant, prenent el sol,mirant-se les noies i les nits escoltant música, xerrant i bevent copes.

Llavors començava la moda dels gin tònics i varen afeccionar-s'hi força, compraven els ingredients necessaris i varen aprendre a preparar-los.

En Sergi de seguida hi va agafar el gust i tots li deien que els confeccionava d’allò més bé.

Varen anar passant els dies d’aquell estiu d’una forma lenta i ociosa i quan la calor ja començava a minvar , el dia a escurçar-se i l’horitzó a canviar de color va fixar-se en ella, en els seus ulls color de mel en els seus cabells castanys amb un punt de vermellós i sobretot en el seu posat tímid i en el seu somriure obert. La trobava bonica i exercia una mena d'atracció desconeguda fins llavors sobre ell

Però la Valeria ni se’n adonava i quan ell carregant-se de valor se li atansava amb qualsevol excusa, ella, amb un punt de curiositat divertida se’l quedava mirant un moment i tot seguit sacsejant els cabells vermellosos dirigia la seva atenció cap a un altre cosa.

De vegades quan eren a la platja i ella es capbussava en una onada amb el banyador groc cenyit al cos , ell se la quedava mirant embadalit i sentia una sensació nova dintre seu com un sotrac i pssava el dies com si es trobés dins d'un núvol.

Pensava en ella a totes hores i buscava qualsevol oportunitat per trobar-la

Malgrat tots els seus esforços no va saber cridar la seva atenció ni mai va trobar les paraules adequades per comunicar-se amb ella ni despertar el su interés, i quan es va acabar l’estiu la Valeria va tornar a Barcelona i ell va quedar-se al poble amb el record de la seva imatge instal·lat dins del seu núvol i somiant en retrobar-la el proper estiu , amb la perspectiva immediata de passar l’hivern estudiant i treballant per ajudar al bar dels pares prop de la platja.

Aquell hivern però el pare va pensar que calia donar un gir al negoci que ja començava a tenir prou demanda i va contractar a un nou xef que va modificar l’oferta gastronòmica dissenyant unes tapes molt originals i apetitoses.

Desprès va canviar totalment la decoració del local i finalment decidí que per aconseguir l’èxit total el més important era el disseny d’una zona damunt la sorra amb coixins, catifes, tauletes baixes i butaques que seria un” chill out”on sonaria música suau i se servirien tot tipus de còctels

Aleshores va enviar al Sergi a un curs de preparació per barmans a una de les escoles mes avançades i elitistes. Allà li varen ensenyar a barrejar els licors, a equilibrar els gustos i els punts del dolç, l'àcid i l'amargant, a combinar els licors, a saber quin tipus de copa emprar per cada beguda i quina era la presentació mes adient en cada cas i sobretot a sacsejar amb estil la coctelera que es un punt clau per la preparació d'un bon còctel.

Va aprendre una gran quantitat de noms suggestius per designar a cada combinat, va resultar un bon alumne i finalment li varen donar un certificat que l'acreditava com a barman.

De manera que en arribar el següent estiu i tan bon punt foren acabades les modificacions al bar de la platja varen posar en marxa la nova zona de “chill out”i a ell li varen posar una mena de davantal negre llarg que li arribava fins als peus i va convertir-se en un flamant barman.

El local tenia molt èxit, tothom volia una taula damunt la sorra al vespre per gaudir d'un còctel i tots demanaven l'assessorament d'en Sergi amb la carta de begudes farcida de noms suggerents a les mans tot interrogant-lo sobre la conveniència de demanar un Margarita, un Mojito un Bloody Mary o un Coco loco i en Sergi amb gran suficiència anava orientant a tothom sobre quin era el millor còctel per cada ocasió.

I des de darrera el mostrador anava fent la seva feina tot sacsejant amb energia la coctelera,barrejant licors de tots colors, picant gel ,decorant les copes amb sucre per tot el vol, i afegint-hi fruits vermells, rodanxes de taronja, llimona i fulles de menta, i el cas es que ben aviat va convertir-se en una cosa semblant a un guru dels còctels admirat per tot el jovent.

Les noies se li acostaven per demanar-li parer tot rient i posant-li ullets i ell que amb aquesta evolució havia guanyat seguretat i autoestima els hi aconsellava amb un somriure desimbolt , tot seguint-los el seu coqueteig.

Cap a primers d'agost va arribar la Valeria i de seguida va quedar encantada amb el canvi del bar i es va apuntar a la moda d'anar a prendre un còctel al chill out al vespre.

Va quedar molt sorpresa del canvi del Sergi.

Ell la va veure asseguda sobre un coixí de vellut blau fosc amb el seu somriure blanc i un toc de color de foc als cabells tot fent-li un gest amb la mà perquè s'hi acostés. Li va demanar consell per prendre un còctel suau i va passar una bona estona demanant-li que li expliqués els ingredients mentre se'l escoltava amb atenció, amb els ulls brillants i pendents de les seves paraules.

Ell finalment li va aconsellar un New Passion. Li va portar la copa amb un color vermell intens de granadina i unes fulles de menta i unes rodanxes de llima clavades a un costat i l'hi va deixar sobre la taula. Ella en va fer un glop i li va tornar una mirada plena d'entusiasme i satisfacció

-Vindràs demà a la platja ?-va dir-li

Potser- mormolà ell, un xic desprevingut

Donà mitja volta i es dirigí a la barra on començà a sacsejar de nou la coctelera.

Va cercar dintre seu però ja no va trobar aquella sensació tan potent de l'estiu passat, era com si hagués passat molt temps i aquell núvol s'hagués desfet del tot.

Donà una ullada al rellotge : les dues. I llavors va recordar que en acabar havia quedat d'anar a l'apartament d'aquelles angleses que cel·lebraven una festa d' aniversari.

El somriure blanc de la Valeria ja quedava a quilòmetres dels seus interessos actuals.

L'última copa

-Salut, Aïm, t’estimo.

Ella no va dir res. Em va mirar els ulls seriosa i en silenci, a penes va mullar-se els llavis amb el xampany. Jo la vaig apurar d’un sol glop i després vaig buscar un bes impossible. Ella es va tensar i tan sols m’hi va deixar un moment la galta i, de repent, em va plantar. Se’n va anar de pressa escales avall. No vaig poder evitar les llàgrimes.

Les copes van quedar a la safata sobre el bufet. I allí s’hi van estar una pila de dies. A finals d’agost arribava la mare de prendre les aigües. La copa buida s’havia assecat, la que era plena havia anat perdent la bromera, l’olor i les bombolles verticals de gas. Una mosqueta insignificant s’havia marejat a la riba d’aquella mar daurada, i s’hi havia ofegat. Jo cada dia me la mirava pensívol al passar. No sóc brut ni descuidat, no m’agrada que ningú pensi que sóc un norris, ni tan sols la mare, així que vaig dur la safata a la cuina per netejar les copes. Però quan anava a agafar la copa d’ella per buidar el líquid a l’aigüera em vaig adonar que les empremtes digitals i els llavis de l’Aïm estaven impresos en el finíssim cristall de bohèmia, i a l’alçada dels ulls s’hi dibuixava una marca de llavi sensual. No la vaig tocar directament amb els dits sinó que amb molt de compte vaig desar-les totes dues dins el secreter de la meva habitació. Passat un temps vaig comprar expressament una màquina d’envasar aliments al vuit. Vaig embalar les copes i les vaig etiquetar com a: L’última copa. Ha estat el greal de la meva vida.

Després del doctorat vaig anar pel món per agafar experiència i aprendre llengües, de seguida van venir les oposicions i el meu primer destí de funcionari. Va passar el temps. Jo anava a casa la mare pels nadals, festes, sants i aniversaris,  i a vegades m’hi passava part de les vacances d’estiu. La mare va conservar sempre la meva habitació intacta amb totes les meves pertinences. Al secreter hi ha objectes sentimentals: un encenedor, fotos en blanc i negre, l’harmònica, algunes cartes... i les copes. Han passat molts anys, més de mitja vida. No fa gaire la mare va morir i m’ha deixat la casa on vaig néixer, ara hi visc tot sol. Aquestes coses de les quals us parlo són les engrunes de la meva joventut, els elements de culte, diguem-ne. I les dues copes de cristall de bohèmia són els objectes més impactants del secreter, sempre han estat aquí. Les estries fòssils dels llavis i els dits de l’Aïm han romàs eterns i perceptibles com el primer dia.

Sovint pensava, de l’Aïm què se n’ha fet? I la vaig buscar. Va ser difícil trobar-li la pista. Vaig preguntar a molts dels antics companys que anaven retratats a l’orla, ningú no en sabia res. Va córrer el temps. Casualment vaig llegir al diari una notícia sobre un treball extraordinari de recerca d’una biòloga marina que em va posar sobre la pista, pels cognoms de la signatura vaig caure que l’Aïm tenia l’autora per germana i que jo la coneixia malgrat que me n’hagués oblidat gairebé del tot. Aquell mateix dia li vaig enviar un mail cerimoniós. Li recordava vagament que pel Sant Joan del 63, havíem anat a ballar junts a Piscinas y Deportes, ella, el nòvio d’ella, sa germana i jo. El nòvio era un xicot teutó molt ben plantat que es deia Hans. De bell antuvi, quan li vaig demanar molt amablement sobre l’adreça de l’Aïm, em va negar la memòria i fins i tot em titllà directament de manefla, però en un segon intent hi vaig fer entrar el record viu del Hans, llavors s’hi repensà i de seguida es va desfer en atencions i es va oferir a parlar amb sa germana. Durant algun temps va fer de missatgera.

Encara que sabia per sa germana on vivia, passaven els dies i no m’atrevia a citar l’Aïm. Mentre, jo em deixava gronxar per somniejos romàntics d’adolescent tot i que començava a ser un vell arrossinat, feia plans. En aquells dies el descobriment de l’Aïm m’havia produït una extraordinària revifalla psíquica i orgànica. Ens havíem de veure però em feia cosa presentar-me a casa seva com un pollastre perquè jo sóc més aviat gallineta. Havíem parlat per telèfon i no li vaig reconèixer la veu perquè se li havia fet doble i aspra. Un dia vaig trucar-la, només per quedar vagament, passaria per allà, poder pujaria a casa seva... i aquell dia mòbil en mà:

 “Aïm, treu el cap pel balcó que et vegi...” Va fer que sí, però no apareixia, perquè la buscava en el pis que no era. A ella segur que també li feia cosa, segur que em veia desafiant el tràfec del carrer, fins que cansada del joc va fer com la que em descobreix i em feu un crit de granota des del balcó: “Marc !” I és que jo contava el principal com a primer pis i de la porta ja no n’estava segur. Malgrat la distància vaig comprendre que el temps no l’havia respectat com esperava, em va costar acceptar-ne la identificació, el temps desfigura les fesomies i enganya sobre les dimensions.

Ara sí que vam quedar. I, com anys enrere havíem fet, ens vam reunir a casa meva.  Junts havíem de repassar els anys de la ignorància. L’Aïm parlava molt més que abans, de pressa i amb seguretat. Llavors em va abocar d’entrada tot allò que jo no havia entès mai. El cor em feia saltirons, emocionat i confús li vaig agafar la mà.

“Marc, estimat, em sap greu. Érem unes criatures, no sabíem res de nosaltres mateixos. Em pensava que ho havies entès. Tants anys vivint amb la ignorància, no m’ho puc creure. Però, no importa, formes part dels meus millors records, de les vacil·lacions, de l’arquitectura de la meva pròpia identitat perquè amb tu i per tu vaig anar descobrint el què era i no era.”

 Jo, arronsat, callava. Continuà:

“Tornem a ser al principi. Què difícil m’ho poses, tio, ara m’adono que som allà, al lloc precís com cinquanta anys enrere per repetir o corregir l’error. I aquesta sorpresa ara mateix me’n crea una altra de nova perquè sento com mai l’ambigüitat del sexe i alhora la generositat de l’amor. Com et puc dir sense que ho mal interpretis que avui et desitjo i que no, que t’estimo i que no? Vaig fugir d’aquesta casa perquè havia descobert que la teva proximitat em provocava una forta angoixa. I ja veus, som allà on érem, no ha canviat res però en aquest moment, fora de tu, res ni ningú m’importa al món ni poc ni molt.”

Vaig sentir com una esgarrapada al cor.

Tenia les copes a la safata i l’ampolla de cava a la gelera. Les copes les havia rentat amb cura i les marques havien desaparegut, finalment les havia torcat amb amb un tovalló blanc com la neu, brillaven. Vaig abocar-hi el cava brut i vam alçar-les per brindar:

“Aïm, no ho sé, però mal et pesi torno a brindar per l’amor com ho vaig fer ahir, en el meu cor encara hi queda amor i desig, has estat l’amor de la meva vida i avui et torno a dir: Aïm, t’estimo”  Ens vam mirar els ulls. Vam xocar les copes i vam beure un trago llarg. Després vam arrancar a riure alegres i, a la russa, vam llançar amb refúria les copes de cristall de bohèmia directament al foguet, es van fer a miques i bocins.

Llavors, molt estranyament, ens vam començar a empènyer amb desordre cap el gran sofà colonial. Aferrats com a gossos i àvids de luxúria ens vam lliurar al sexe amb contundència.

Una altra i prou

Havia begut el contingut de la copa amb tanta fruïció que fins i tot feia sentir la necessitat de compartir amb ella aquell plaer que semblava propi dels déus. A cada glop tancava els ulls. Era ben visible el moviment de la nou del seu coll com pujava i baixava com qui s' eleva al cel i cau de plom fins els inferns. De forma progressiva, el seu rostre havia anat canviant de gamma cromàtica per transformar-se a cada glop, en una bola de foc. I, quan per fi, exhausta, havia deixat una altra copa -buida- sobre la taula, amb gest mecànic alçava el braç per aixogar-se el regalim de suor que devallava inexorable pel seu front incandescent.

Eren moviments quasi sempre idèntics, tant, que semblaven estudiats. Sempre els mateixos, com qui s' ha hagués après el paper d' un personatge teatral i de tant interpretar-lo a la ficció se'l hagués fet seu per sempre més. Com aquells actors que no poden fugir del personatge que els ha fet únics.

Jeia abatuda sobre la taula del bar. Havia encastat el seu cap entre les mans i poc a poc, amb la mirada perduda a l' infinit, se li havien anat tancant els ulls fins que el cos ja no li responia. Com si es tractés d' una escena en càmera lenta, els seus braços perdien la força per sostenir aquell cap inert. Primer un canell, després l' altre es doblegaven inexorables, incontrolats, incontrolables. El seu tronc perdia la rigidesa que el mantenia dret. Lentament, tota ella, s' inclinava fins quedar rendida sobre la taula. La gent se la mirava. Alguna mirada còmplice entre els qui, sense saber-ho, eren els seus companys de misèries. Aquells qui li feien companyia més física que emocional. Aquells qui, com ella, un dia havien entrat en un bar qualsevol per ofegar les penes i que amb el pas del temps havien acabat ofegant-s'hi ells.

Lluïsa, recorda-ho, potser tú no ho saps, però les penes saben nedar.

-Com pot ser que encara siguin les 10. Sembla que a aquest matí se'm farà interminable.

-Tot bé?

-Baixo un moment. Estic tipa de seure davant aquest maleït ordinador. El temps no passa ni a fums de sabatot. Atén tú les meves trucades, si us plau, Quima. Torno de seguida.

Ritme accelerat. Neguit i suor freda. Lluïsa, atura't.

La Lluïsa havia fet un canvi important en el seu caràcter des que s' havia separat. Havia estat més de quinze anys casada i tenia una filla adolescent que no li estava fent la vida precisament  gaire fàcil. Amb el seu ex discutien sovint pels mals hàbits amb els que, segons ella, la seva filla arribava a casa quan havia estat la setmana de custòdia convivint amb el seu pare; els professors de l' escola els citaven sovint per que intentessin dissuadir la jove de freqüentar determinades amistats que l' impedien continuar amb les bones notes que havia estat obtenint els cursos anteriors, o els pares de la Lluïsa, que no entenien per què després de tants anys de matrimoni i sabent com sabia com era ell, a aquestes alçades, s' hagués separat, que quina bestiesa, nena, no sé a què ve ara aquest atac de dignitat!. A la feina, les seves reaccions davant conflictes eren cada vegada més imprevisibles. Certes preses de decisions que se li havien estat encomenant des de feia anys, ara, i cada vegada amb més freqüència, li eren traslladats a la Quima, la seva companya de feina amb qui tenia una molt bona relació tant professional com personal. Semblava com si el món se li hagués tornat en contra.

Vagava pel carrer, camí cap a la feina, cansada i tipa de tot ja de bon matí. Mai abans havia sortit de casa sense haver fet un mos, només quan calia fer-se l' analítica de rigor una vegada a l' any. Tenia el bon costum d' esmorzar amb la seva filla a casa abans d'anar a l' escola i cap a les 11h, baixava a la cafeteria de sota la feina per fer un talladet amb un petit entrepà amb algun company del departament.

Va enretirar la màniga del seu abric per consultar l' hora i comprovar si disposava o no de temps per prendre's res. El rellotge marcava les 8.36h. Hi va entrar. Quan el cambrer li va preguntar Bon dia, què posem?, va dubtar. La immediata va ser mirar l' aparador de la barra i triar una pasta que li vingués de gust, però el subconscient la trairïa per primera vegada. Va demanar-se una cervesa en copa en aquell bar que tantes vegades havia mirat però que mai havia vist. Es va sorprendre de la seva decisió i més en aquelles hores, però de seguida es va autojustificar amb un Una mica d' alcohol de bon matí pot ser una bona forma de prendre'm la resta del dia una mica menys neguitosa. Li va venir de gust canviar una mica d' hàbits.

Va arribar al despatx exultant, de bon humor i amb ganes de fer broma amb tothom. Els canvis d' humor serien, a partir d' ara, una constant en la vida de la Lluïsa. Tots qui formaven part de la seva vida diària mai més sabrien com se la trobarien, com calia dirigir-s'hi, com havien de dir-li les coses per si els deixaria anar un moc o els faria reverències al passar.

-Bon dia, Quima, mira és que avui no em trobo massa bé. Si d' això, et truco demà a primera hora i et dic si podré venir a la feina. Avui és que em veig incapaç. Sembla que torno a tenir vertígen.

No era pas vertígen el que tenia la Lluïsa.

La nit abans, sense sopar, sola a casa per que la seva filla estava amb son pare, es va estirar al sofà, derrotada, amb una cervesa a la mà. Mentre el cos la seguia, s' arribava a la nevera per agafar-ne no una ni dues, se les agafava ja de tres en tres per evitar haver-se de tornar a aixecar una vegada i una altra. Se les bevia com qui es pren un got d' aigua per hidratar la pell o enganyar la gana. Al dia següent, quan es va despertar al sofà, va veure un bon grapat de llaunes buides de cervesa escampades per la catifa.

L' absentisme a la feina sovintejava fins el punt que dels vint dies laborables que sol tenir un mes, vuit o deu o no hi acudia, o bé, hi arribava tard o en males condicions. La Quima havia esdevingut la seva millor còmplice. Sovint l'excusava davant els seus superiors amb un avui tampoc vindrà. Sembla que torna a tenir vertígen... o migranya, o totes dues coses... Després la truco i miro de parlar amb ella.

Tan gran era la sensació de desprotecció que desprenia la Lluïsa, que la seva amiga li va demanar una còpia de les claus de casa seva per si mai passa res, Lluïsa, millor que sigui una amiga qui tingui les claus de casa teva. Ja saps allò que diuen, oi? Més val un veí a la porta que un parent a Mallorca. I reien. La vida de la Lluïsa començava a ser un absolut desastre: menystinguda per la família, relegada de les seves funcions professionals i sobretot, rebutjada com a persona per la majoria, sobrevivia sense ànims ni esma per aixecar-se cada dia del llit per afrontar la jornada. La seva vida esdevenia un atzucac sense vistes a millorar.

-Què és aquesta taca vermella? Del telèfon surt un suc vermell!

-No és pas un suc vermell, Lluïsa. És la teva boca que escup sang, que no t' ho notes?

La Lluïsa va iniciar el seu decliu quan una nit, sola, sola a la vida, completament sola, va caure amb la cara encesa per l'alcohol, al bell mig del carrer. Tornava cap a casa, ja de nit, completament borratxa. Caminava a trompicons pels carrers de la ciutat sense un rumb fix.  S' aguantava a les parets dels carrers, als pals dels semàfors, a les marquesines de les parades del bus. No veia, ja, a aquelles hores, si els llums eren vermells o verds, grocs o blaus. Només caminava per inèrcia, arrossegant els peus i obrint de tant en tant els ulls per orientar-se en la solitud de la ciutat, en la solitud de la vida. Sense pressa per arribar enlloc. Sense ningú que l' esperés, sense ningú que la trobaria a faltar. I n' era conscient. Potser en aquells moments, tantes vegades repetits, no hi tenia res al cap. No hi cabia res més en aquell cervell inundat per l' alcohol que desànim i una profunda tristesa que, com tantes altres vegades, l' empenyia a beure més i més. Beure per oblidar i oblidar per viure. Però valia la pena?. Mereixia una vida com aquella una dona que havia estat un pilar familiar, una mare model, una esposa decent i una bona filla? La vida l' havia empès a un abisme inexplicable que ni ella era capaç d' entendre.

-Trucaré a urgències. No estàs bé, Lluïsa!

La Quima va ser qui la va trobar estesa a terra, prop de la nevera. Intuïa que alguna cosa no anava bé. Les darreres vegades que havien quedat, ja fora de la feina, per interessar-se per la seva companya i amiga, la Quima va observar certs indicis que la van fer sospitar: tremolor a les mans, embarbussament a la parla, una irritabilitat excessiva en unes converses mantingudes sense més pretensions que parlar de com es trobava; sense a penes maquillatge, mal arreglada i arrossegant els peus al caminar. Què podien significar aquells indicis si no el diagnòstic d' una mort imminent?

La va agafar per les espatlles i se la va col.locar entre les cames. Li va agafar un dels canells per trobar-li el pols i res, cap senyal. Li va donar uns copets a unes galtes sense color. Esblanqueïda com estava i amb un filet de sang que li regalimava per la boca, la Quima va intuïr de seguida que, o els serveis d' urgències acudien de firma imminent o la Lluïsa no es referia. Ves a saber la d' hores que porta així, la pobra!

Els serveis d' urgència i la doctora que els acompanyava no va poder si no certificar la mort de la Lluïsa. Mort per una aturada càrdiorespiratòria provocada per un excés d' alcohol en sang barrejat amb antidepressius. Ningú no en sabia res que prengués pastilles per la depressió. De fet, podia ser previsible, fins i tot, però el cas és que ni la seva filla, ni els seus pares, ni el seu ex marit, i molt menys els seus companys de feina, sabíem en realitat res del què li passava a la Lluïsa.

Va morir sola, com havia viscut els darrers mesos de la seva vida. Sola i rebutjada per tots aquells que un dia la van estimar i que una copa els va allunyar per sempre. Una copa que sovint serveix per unir i que si, com tot, es pren en excès, acaba per allunyar.

LA COPA

I un altre Sant Ramón.

És una família poc convencional, però el dinar de  Sant Ramón és sagrat. Es diu Ramón el besavi, Ramón el seu fill i Ramón el fill del fill.

 El tercer Ramón ha trencat la tradició. La seva dona Susanna es va quadrar i va dir que al seu fillet no li posaven un nom tan lleig que seria la riota dels nens al col·legi i li van posar Artur, com el president de la Generalitat.

I com tots els anys, preparen un dinar digne d’aquest dia: entremesos variats, sopa freda d’ametlles per a suportar la calor i el plat principal que a l’avia li surt de meravella: ànec amb figues i raïm.

Entre tota la parentela s’hi troben quatre generacions, tenint en compte que el  besavi és a punt de fer cent anys, i el més petit  de tots, l’Artur, precisament avui, ja te nassos la cosa, en fa dos.

Paren la taula amb les millors estovalles, la vaixella i coberteria bones, i les copes de cristall. Tot és a punt.

-I el besavi Ramón?, què no l’heu anat a buscar ningú?, A qui li tocava aquest any?

Un per l’altre s’havien oblidat del pobre home que els esperava ja feia dues hores assegut en una cadira a la recepció de la residència. Ben arreglat, amb el trajo de les festes i enterraments i camisa blanca ben planxada. Corbata no, fa massa calor. Sobre els genolls hi tenia una capsa de sabates embolicada amb un cordill, que acaronava amb ma tremolosa.

-Ja era hora!!! – rondina mentre s’intenta posar dret- Us pensàveu que ja m’havia mort?, de gana és del que m’estic morint!!! . Fuig, no cal que m’agafis que m’aguanto perfectament. On tens el cotxe?.

Abraçades, petons, felicitacions als Ramons, -què bé que et trobo- , -cada dia més jove-, - i el petitó, dos anyets, oi?, qué maco que està .....-

El padrí més vell, que vol anar per feina, s’asseu de cap de taula com cada any, obre la capsa que du a sota el braç i treu una copa de bronze amb olor de Netol. Enretira amb cara de despreci les copes de cristall que tenia destinades a la part de dalt del seu plat, i posa la seva amb determinació en el seu lloc. Ben centrada i ben lluenta.

-Padrinet, cada any el mateix número? – li recrimina el Ramón tercer- No veus que això és una rampoina?, com vols que posi un Priorat Clos Mogador en aquest pot?

-Una rampoina??? , que sàpigues, carallot, que aquesta copa la vaig heretar del meu pare i que ell la va heretar del seu, i com no us la mereixeu cap de vosaltres, quan mori vull que hi poseu les meves cendres, si és que hi caben. Les que no càpiguen les podeu llençar pel wàter si voleu.

-Va, tinguem la festa en pau, que el padrinet begui on més s’estimi, faltaria més. A l’edat que té no el fareu canviar-  diu la seva jove, dona del Ramón segon i la que ha cuinat l’ànec. - Ramón, carinyo, serveix el vi, sisplau.

Arriba l’hora dels brindis amb cava i treuen un pastís amb dues espelmes. El Ramón més vell, que no ha soltat la copa ni un moment, no fos cas que la llencessin, demana que li posin el cava. Una altra vegada les protestes del Ramón tercer, enòleg aficionat. Que si aquest cava és el millor del Penedès.., que mireu quines bombolles fa.., i que em dieu de la  transparència en copa ? veureu quin color....

-Romanços!!! , totes aquestes collonades son per a vendre. Hi han vins i xampanys bons i també de dolents i s’ha acabat !  - buida la copa i ja li comencen a brillar els ulls.

Tots brinden, estan contents i no es fixen que el petit Artur va donant voltes a l’entorn de la taula i li crida l’atenció  aquella copa tan rara i tan gran. Demana a l’avi més vell que el segui al seu damunt, ell ho fa, i el petit es treu de la butxaca una bola de silicona fosforescent i la posa dins la famosa copa. Tanquen el llum per a que el nen bufi les dues espelmes..... i la copa s’il·lumina.

-Ho sabia!!!, és el sant Greal!!! Ho has descobert tu, Artús !!!!.

El sàtir

El sàtir, com es cria.

Aquest món és ple de sàtirs que, per si no ho sabeu, som per definició uns éssers sexualment insatisfets. Allò del cabró que surt als dibuixos religiosos és pura fantasia, no us ho cregueu, contes per a novicis, feu-me cas. Els crits de l’espècie també ploren en mi. Aniré enrere pas a pas i em posaré d’exemple en el procés de maduració de la sexualitat del sàtir.

El procés

La primera crida eròtica que recordo va ser cosa de l’Angelina, una xiqueta molt eixerida i bufona, rosseta, que era convidada sovint a visitar els seus avis i veïns nostres, la Sra. Carmeta i el Sr. Peret. La mare a vegades també m’hi enviava amb la senyora Carmeta -la mare deia que era una santa- quan tenia massa feina o havia de fer cua a la Taberneta pel racionament. El Sr. Peret era molt aficionat a fer solitaris i jo m’ho mirava enfilat des de dalt d’una cadira. –Sr. Peret, que el cavall va aquí per sota del rei i... –Xut, no toquis i a callar. Tu mira i calla...

Però alguna vegada, en justa correspondència, l’Angelina pujava a casa perquè no fes maleses quan la Sra. Carmeta havia d’anar al mercat o a fer cua pel racionament, perquè el Sr. Peret, deia ella, és com si no hi fos. L’Angelina i jo jugàvem jocs de xicotots. Jo treia feliç de dalt del meu armari els jocs de Reis: una arquitectura fantàstica, un cine Nick que era la joia tecnològica dels meus joguets, i del terra mateix un gran cavall de cartró. L’Angelina era inquieta i mestressera, passàvem de pressa d’un joc a l’altre. Un dia em va dir: -Paquito, avui farem química, baixa’m l’arquitectura de dalt l’armari i tots els pots de l’aquarel·la. Em vaig enfilar entusiasmat i els hi vaig dur. –Ara dus-me un gerro ple d’aigua i li vaig dur. Jo pensava que ho faria bullir que feria fums o dissolucions, en definitiva màgia, però no, va posar algunes peces vermelles de l’arquitectura dins d’un pot i hi va abocar l’aigua, el mateix va fer amb els altres colors. L’aigua agafava poc a poc un acoloriment pàl·lid. Vam esperar i esperar entre tot aquell xipoller . L’Angelina era una mica més gran que jo, i molt ben alimentada, li eixia un borrissol de pèl ros per sobre el llavi, tenia unes dents grosses i blanques admirables que jo envejava perquè les meves eren petites i amb dues pales enormes al davant com un conill. Quan s’acotxava, per sota el peto i entre els tirants li eixien uns pits petitons en forma d’embut, però per altra banda les cames eren llargues, dobles i peludes amb una pàtina daurada i es pintava de roig les ungles dels peus. Un dia em vaig atrevir a dir-li: -Angelina, ensenya’m la petxina. Em va contestar: -Si tu m’ensenyes la pilina jo t’ensenyo la petxina. –Bueno, però primer tu, i em va dir: girat fins que no et digui. De seguida vaig lligar caps pel que feia a les petxines. I Ara tu: ...oh, la del Guillem és més grossa i fosca... Un dia calorós d’estiu, a la mare algú li va donar mitja dotzena de pollets, i quan va baixar a fer cua al colmado, l’Angelina enfilada dalt del llit dels pares els feia volar, jo els recollia del terra mig coixos de la tossolada i els hi tornava a donar i tornaven a volar des de dalt del llit. L’Angelina estava excitada. S’havia tret la brusa i portava unes calces de cotó blanques, feia uns gran salts sobre el llit, vista de baix a dalt em va sorprendre, ella blanca i doble com els àngels dels peus de la puríssima i jo morè i escanyolit, érem tan diferents! Tot plegat em va costar unes bones clatellades. Quan ella es va fer gran, després d’un temps llarg sense veure’ns no la vaig saber distingir d’entre les altres xiquetes de la ciutat.

Us recordeu que abans començàvem el batxillerat als 10 anys? Per la tarda, després de sortir de l’escola, jo anava a la biblioteca de La Caixa a llegir la col·lecció de les aventures de Tarzan, i la Carmen a fer deures; devíem fer primer o segon de batxillerat. Ella parlava un castellà legítim, florit, amb un accent impossible d’imitar per més que m’hi esforcés, graciós i musical, tan bonic que m’encaterinava. La Carmen duia l’uniforme de les Teresianes, marronós i a quadres. Em fascinaven els seus ulls grans i grisos com de gat i el nas aguilenc. El somriure era com una gota de pluja a la galta, però també era llunyana i inaccessible per mi. La Carmen ja tenia el cos ben desenvolupat i tibant dessota la brusa clara. I jo tenia un ull posat en les histories d’en Burroughs i un altre pendent del tots els detalls d’ella. Tenia unes mans blanques i fines, llargues, les ungles cuidades. Les pestanyes espesses. Les mitges li queien una miqueta quan de puntetes remenava a les lleixes. Jo l’adorava. Em feia el distret però la reüllava tant seguit i amb tanta intensitat que per força se n’havia d’adonar. La vaig incloure en les meves oracions de nit, els resos d’abans d’adormir-me. Sovint la veia passar pel passeig de les Palmeres, ben estirada, amb ses companyes, sempre somrient, jo glatia. I just havent passat feia galopada fins un altre carrer lateral per tornar-la a veure passar i saludar-la. Ella em mirava amb picardia i feia brillar els ulls. Son pare era algú de l’administració, vivien en una casa modernista molt bonica, el rètol deia: Família Climent. Jo passava sovint pel seu tros de carrer, algú aprenia a tocar el piano, sempre el Para Elisa. Un dia va desaparèixer el rètol i ja no l’he tornat a sentir ni veure mai més. Em penso que encara no ho he acabat de superar.

La noia del pa va coincidir amb l’esclat de la meva pubertat i la seva. Era revinguda de cos i guapíssima. Llarga de cames, morena, espigada. Tota ella desprenia l’olor de pa calent. Ulls negres com una nit de vidre estelada, i em mirava amb un somrís maliciós. A l’estiu portava una bata emmidonada blanquíssima i despatxava pa, era la pubilla del flequer. Sota el davantal de tirants només duia el viso, uns sostenidors blancs immaculats i les calces. Jo li comprava coca de llardons o coca de vidre o només coca. No podia passar d’una pesseta. Ella em mirava i somreia mentre m’embolicava la coca i jo agafava escalfors i esgarrifances quan em passava la mà per la mà. Ara tot sovint, m’envaïa un desig difús, com una febre. A vegades el que no fas et marca per sempre. Un dia, molt d’hora, passant pel davant de cal flequer, es va obrir la finestra i la noia del pa va treure el cap i em va dir fluixet i amb el gest: puja! Jo anava amb el pare que s’havia avançat. Voleu creure que vaig fer l’estaquirot i no em vaig atrevir a pujar? La de coses que he somiat que hauríem pogut fer junts. Una oportunitat única perduda, ho he lamentat tota la vida. La xiqueta del pa tenia una boca ampla i molt finament dibuixada i uns llavis molsuts i petoners. No em va tornar a cridar mai més. També, d’un dia per l’altre va desaparèixer. La van enviar, crec, a estudiar a Vilanova i la Geltrú.

De seguida vingueren les xiquetes del batlle. Altes, primes, belles, fines, precioses i riques. Perquè la riquesa també juga un paper estrany en la fascinació amorosa. A vegades, fent de tripes corazón, les acompanyava a totes dues. Eren rosses, guapíssimes. A la platja feien fila, de tan guapes i estilitzades com eren. Els xiquets les rodejaven estirats a la sorra de cap per avall. La gent a la platja de moda en comptes de banyar-se es passejava de punta a punta i es paraven a saludar-se com per la Rambla però amb taparrabos d’abans de la guerra, meyba o biquini. Jo havia perdut el senderi per la xiqueta gran del batlle. Li dèiem Teté i tota ella de cap a peus era desitjable als meus ulls. Ara ella era el centre de les meves oracions. Teté en un núvol blanc al cel m’esperava nua i amorosa i ens fèiem petons amb gust de xocolata i pastissos. A les casetes de bany els xicots fèiem forats per guipar. En una ocasió vaig veure la Tetè davant meu eixugant-se el cos tota nua, espolsant-se la sorra dels pits i la sina amb la tovallola; vaig plorar i tremolar d’emoció i vaig tenir un orgasme brutal sobre l’entarimat . L’endemà em vaig confessar a mossèn Claver. A les sardanes, trencava la rotllana i entrava per la seva esquerra quan fèiem els curts, sentia la seva mà tendra i càlida i l’escalforeta em provocava una onada de desig que li devia passar com una esgarrapada per entre braços, pits i cuixes i endinsar-se fins al cor. Anys després la vaig ensopegar davant la porta de la Universitat Central, anava amb una altra xicota repartint pamflets de la UCD. Em vaig posar al seu costat esperant l’oportunitat de saludar-la i adorar-la. Em va dir: -Què fas aquí. Ves-te’n. I vaig fugir humiliat. De seguida la vaig fer fora de les meves oracions.

La darrere va ser l’Aïm. Però, acabo, perquè quan lo de l’Aïm, jo ja no era verge, em va costar el monumental llibre d’història, el Palomeque. Però sí que encara era un immadur, ella em va ensenyar l’estira i arronsa dels jocs d’amor: ara sí, ara no. Però un dia va sortir de l’armari i també la vaig perdre. Finalment sóc un sàtir adult.

Agraïments:

Gràcies Sr. Peret per aficionar-me als solitaris.